Celebració

Si no ho dic, exploto. Tots els que estàvem celebrant el triplet del Barça: quants segueixen el futbol durant tota la temporada? No puc entendre com la gent que no veu mai un partit, siguin els primers en anar al Canaletes o al Camp Nou a celebrar que ha guanyat el Barça. Potser és necessitat de bones notícies en temps de crisi.

Van allà i es comporten com fans incondicionals. De debò estan contents pel Barça? Si haguessim perdut, els hauria sabut greu o s'haguéssin oblidat cinc minuts desprées. Sempre he pensat que és com si jo, gens seguidor del món animal, anès a celebrar l'arribada d'un nou lleó al zoo de Barcelona. D'acord... Accepto que la comparació no és la millor, però s'entén el que vull dir.

La inspiració

Bones idees en moments inesperats. Un dels meus moments més creatius és la dutxa del matí. Les millors idees han vingut a buscar-me mentre em rentava el cap. Un altre moment d'inspiració clàssic és el Ferrocarril, anant a la Universitat. Quan portes 10 parades i ja no saps que pensar, et ve la inspiració.

Després arribes a casa, entres a internet, obres el blog, crees una entrada i ja no et surt res. Aleshores has de buscar la inspiració, pensar en aquella idea que havies tingut, donar-li voltes, i potser al cap d'una estona el text s'escriurà sol. A vegades, però, no tens paciència per esperar que la inspiració torni, i deixes les coses a mitges. No es pot tenir tot.

L'artista

L'artista és boig? És sempre el que porta roba desconjuntada, cabells de científic boig i barba de tres dies? L'artista és el que té personalitat? Sempre va contracorrent? És un revolucionari? És original? És provocador? Intenta pensar per ell mateix, ser independent dels demès? Busca contínuament noves fronteres? Reflexiona més que ningú? Transmet més que els demès? Sent més que la resta?

Sí i No.

En una paraula

El blog
Irregular

Consells per escriure un blog

Des que vaig començar amb això dels blogs m'he preguntat moltes vegades què es necessita per tenir èxit. Com que no he aconseguit tenir-ne (almenys, el nivell d'èxit que pretenia aconseguir), tots els meus consells són inútils. És com si Joan Gaspart donés consells per ser un bon president o Manel Fuentes per fer un bon programa. Les teories que tenia jo, que han quedat desmentides, però poden servir per algú desesperat són:

1. Pensa un bon nom, curt, que sigui fàcil de recordar. Evitar que a la direcció hi hagi guions o punts, que despisten molt. Si és en català, fugir de les apòstrofs. Conclusió 1: Tipus d'interès és un mal nom.
2. Escriure amb certa regularitat. Com a mínim, tres dies per setmana. Si escrius un cop al mes, la gent s'oblida de tu. Conclusió 2: la regularitat d'aquest blog ha estat un desastre.
3. Contesta sempre tots els comentaris i visita els blogs dels teus companys. Si ells han perdut el seu temps amb tu, és just que tu facis el mateix. Conclusió 3: regular.
4. No obris mai un blog abans de l'estiu. Quan arriben vacances, la gent deixa de mirar blogs i tu deixes de tenir idees. Al setembre, ja ningú s'enrecorda del nom del blog i a tu se t'han passat les ganes d'escriure. Conclusió 4: el vaig obrir al febrer, així que aquest punt bé.
5. No esperis que la gent s'entusiasmi amb el que escrius. Possiblement hi ha blogs pitjors que el teu amb centenars de visites i comentaris més, però el món funciona així. Bush va ser president dels Estats Units, recordes?

Aquests són els meus cinc consells per crear un blog. Feu el que vulgueu amb ells.

Comprar per internet

Trobar feina ha tingut una part bona i una part dolenta: la bona és que cobro, la dolenta és que m'ho gasto tot. És tan fàcil comprar per internet! Selecciones una cosa, escrius els números de la targeta (gairebé els se de memòria), i adelante! Des de fa dues setmanes rebo un paquet diferent cada dia. La senyora de correus em tuteja. He de frenar aquesta espiral de consum abans que La Caixa contracti el cobrador del frac (o el cobrador Vikingo) per perseguir-me.

Sense mòbil

Avui he tingut un disgust molt gran; el meu mòbil s'ha espatllat. La veritat és que no m'ho explico. La meva mare i jo tenim el mateix mòbil i ella l'ha tractat malament des del primer dia: li ha caigut a terra, li ha donat cops... Fins i tot tinc entès que un dia el va rentar a la pica. Li funciona perfectament! En canvi jo, que he tractat el mòbil com un fill, se m'ha espatllat sense cap motiu.

Des que es va apagar per última vegada em sento desprotegit. Tinc la sensació d'estar perdent un munt de trucades interessants; ofertes de treball, premis multimilionaris, missatges de publicitat de movistar, amics que em truquen per saber què és de la meva vida. Mai em truca ningú, però segur que ara que no estic localitzable, tot el barri està intentant parlar amb mi.

Un amic m'ha suggerit que aquesta nit, quan la meva mare dormi, canviï la targeta i em quedi el seu, que està perfecte. Crec que és una bona idea perquè... Un moment. Vols dir que ella no haurà fet el mateix amb el meu i per això s'ha espatllat?